CGT Administració Pública: LLuitant contra la rapinya.

El negoci d'administrar el que és públic

Per què serà que són les grans organitzacions polítiques les que acaben accedint als governs? Per què serà que a totes els dóna pel mateix quan han arribat al poder? En el País Valencià, com en altres llocs, els governs tenen eixa tendència a l'aprofitament particular dels recursos públics. Un tarannà que, com hem comprovat, es veu reforçat per les reeleccions i per les majories absolutes. De forma que en els últims quinze anys estem assistint a comportaments extrems d'absolutisme i apropiació: Reformes fiscals que només afavoreixen al gran capital, pressupostos generals dirigits al benefici d'unes poques corporacions privades, retall dels drets socials,... En el terreny de la Funció Pública destaquen les actuacions dirigides a la privatització de recursos públics i a la destrucció dels principis constitucionals que podrien garantir la independència de les administracions respecte al governant de torn. La Constitució Espanyola, amb tots els defectes que puguem veure-li, és en alguns aspectes un obstacle més a les polítiques neoliberals del capital. Per això, els successius Governs s'encaboten a minar els seus principis més socials. Només així s'entén que en els seus vint-i-cinc anys no s'haja desenvolupat l'Estatut de la Funció Pública. Només així s'entén el continu deteriorament a què se sotmet a la Llei de la Funció Pública: caracteritzada per un menyspreu continu als principis d'igualtat, capacitat, mèrit i publicitat que haurien de regir l'accés a una ocupació pública.

El negoci d'administrar el que és públic
Els successius governs han tret un substanciós benefici amb els seus actes: Els processos de privatització mouen molts diners a favor de qui els decideix i les seues amistats. Les contractacions irregulars d'empleats públics permeten la recompensa personal, quan no la docilitat dels que pateixen d'una contractació temporal; i també aconsegueixen la divisió interna de la plantilla, conscient dels nombrosos agravis comparatius i situacions particulars que es donen entre si.

El negoci de privatitzar
En el terreny de les privatitzacions abunden els exemples que indiquen que, contràriament al que es defén des del Govern, la gestió pública de recursos és menys cara, més social i, si més no, igual d'eficaç. Però des del Consell s'insisteix a anar contra corrent i s'augmenten els esforços per dir lo contrari: S'incrementen les partides pressupostàries per als centres docents privats i se'ls permet establir criteris de selecció de l'alumnat impensables en un centre públic; per a després dir sense cap rubor lo malament que funciona l'ensenyança pública i el pobre nivell del seu alumnat. S'obvien les dades econòmiques i els casos dramàtics relacionats amb el privatitzat Hospital d'Alzira i amb les mesures de xoc contra les llistes d'espera; per a seguir defenent, contra vent i marea, l'extensió d'aquest model a la resta de centres de la xarxa sanitària pública. A vegades els casos i les seues implicacions només ixen a la llum perquè algunes organitzacions conscienciades - com és el cas de CGT - han aconseguit fer públic el dany que estan causant estes polítiques en les capes socials més desprotegides. Servisca d'exemple la fallida que del sistema social s'està portant a terme amb les polítiques de la Conselleria de Benestar Social: Des de la privatització de les seues residències d'atenció a majors, fins a les d'atenció a menors tutelats. Totes eixes mesures acaben tenint afectats amb noms i cognoms, de forma que les actuacions d'aquesta Conselleria i les seues direccions Territorials, en especial la d'Alacant, han acaparat moltes vegades l'atenció dels mitjans de comunicació. I la mecànica és sempre la mateixa: deteriorar el servei públic per a recolzar la seua privatització. Unes vegades els recursos públics comparteixen un espai patint la competència deslleial dels privats. Altres vegades senzillament desapareixen, com van desaparéixer, per exemple, les aules amb què comptava la Casa del Mar de València, quan en 1999 es van transferir al País Valencià les polítiques actives d'ocupació de la gent del mar. Recentment el SERVEF ha donat una altra volta de rosca tancant les oficines de col•locació marítima de les tres províncies.

El negoci de la inestabilitat laboral
En el terreny de l'ocupació pública, la majoria de les administracions ha optat per incrementar la inestabilitat laboral dels seus empleats i empleades. La Generalitat Valenciana no ha sigut una excepció. En els últims quatre anys ha incrementat la seua plantilla de funcionaris interins un 50%. Pràcticament no hi ha hagut ofertes regulars d'ocupació pública des que l'any 1995 el Partit Popular pren el relleu en el Consell. Per què? Res més clar: hagut compte que l'organigrama de la Generalitat Valenciana estava pràcticament complet i que al personal fix no se li pot despedir així com així, l'única forma de col•locar als que els ha interessat ha sigut incrementar les plantilles - departaments, direccions, etcétera... - al mateix temps que defugien el convocar processos de selecció de personal amb garanties d'igualtat, capacitat, mèrit,... Amb tot, aquest procés també va ser facilitat per l'Administració Socialista i els seus sindicats, per mitjà del “estrangulament" de les borses de treball existents. Açò no significa, ni de lluny, que tots els contractats en l'etapa Popular siguen afins al Partit Popular; ja que la mecànica seguida ha sigut la de camuflar el personal recomanat entre els que no han rebut un tracte de favor. Si bé és cert que els últims anys la tendència s'està incrementant.
Al seu torn la precarietat de l'ocupació pública té més dimensions que la de contractats temporals i funcionaris interins: També estan tots aquells casos en què el funcionari ocupa una plaça per mitjà de comissió de servicis. Aquest és un procés que fa molts anys es va dissenyar per a ser provisional - sis mesos com molt - i que hui en dia es vol fer cada vegada més durador - actualment hem arribat als dos anys per decret -. El govern Popular ha aprofitat les seues majories parlamentàries per a anar aprovant normes que permeteren fer legals situacions de comissions de servici prolongades i encara així es queden curts! Ara mateix hi ha un important nombre de comissions de servici que han sobrepassat el seu límit legal. Encara que identificar-les és una dura labor, a causa de l'obstruccionisme de la informació que exerceix el Consell i que ja li ha costat alguna sentència judicial contrària. Com els nomenaments en comissió de servicis són totalment discrecionals i abellidors per a qui els accepta, hem arribat a un nivell en què es pot afirmar que la inestabilitat laboral de l'ocupació en la Generalitat Valenciana s'estén a més de la tercera part de la seua plantilla.
És a dir: en la Generalitat Valenciana estem vivint un continu procés de desregulació de les condicions de treball i augment de la flexibilitat, semblant, en cert sentit, a la tendència que es viu en l'empresa privada. Cal recordar que el funcionari interí, quan cessa, no percep mai una indemnització per acomiadament, cosa que entre els contractats laborals sí que pot donar-se el cas.
Aquesta situació causa notables problemes en la persona que vol planificar i desenvolupar la seua vida. Però també té molts beneficis per a qui ens governa des de l'absolutisme. Li serveix per a crear una àmplia xarxa de favors i complicitats, i li serveix també per a acovardir a qui plantege problemes. És un fet que el govern popular ha incrementat el nivell d'escarments i de criminalització dels que des del seu lloc de treball públic li han plantat cara. Entre els casos més cridaners estan el del director d'Institut que va permetre que en el seu centre es col•locaren pancartes acusant al PP d'enviar-nos a la guerra d'Iraq; o el del nostre company i delegat de CGT, José Santamaría, que va participar en la lluita contra el desmantellament de l'atenció a menors desemparats a Alacant. Ningú no s'allibera de la persecució. Si a un sindicat unit i coherent com és la CGT ens ha costat el nostre defendre i salvar la imatge del company José Santamaría, què no podrà fer el PP des del poder contra un empleat anònim en situació de precarietat?

Responsabilitat i complicitat
Estos fets es donen en major o menor mesura en moltes altres administracions, i els seus responsables, així com els seus còmplices, són pràcticament els mateixos en totes parts: Els governs corruptes, els seus empresaris afins i els sindicats pactistes; açò és: els institucionalitzats, els que només defenen interessos corporatius i els clarament “amarillos", entregats a les demandes de qui governa. En l'àmbit del País Valencià açò engloba a la quasi totalitat dels sindicats, amb l'honrosa excepció de la CGT.
En el camp de les privatitzacions, on l'oposició només es manté ferma des de les posicions de l'esquerra més extrema, podem trobar als sindicats institucionals - CCOO, CSIF i UGT, principalment - i a les patronals compartint la gestió dels recursos públics, en el que no deixa de ser una maniobra privatitzadora. Els exemples abunden, sobretot si ens fixem en la formació contínua, en el SERVEF, i en les grans empreses públiques desmantellades. Inclús podem veure planificant i oferint noves formes de privatització: com són l'elaboració de plans de pensió complementaris, on ells s'encarreguen d'emmagatzemar uns diners que escatimen del salari de cada empleat, en comptes d'organitzar una lluita eficaç contra el desmantellament del sistema públic de pensions.
En el camp de les polítiques de personal també participen activament els sindicats de menor tamany. En aquest cas la mecànica consisteix a dir una cosa i fer una altra, de forma que tant el govern com estos sindicats plantegen la necessitat de reduir la inestabilitat laboral en l'ocupació pública, arribant a fixar dates i límits que s'incomplixen per a després acordar nous terminis més dilatats. El propi Defensor del Poble reclamava que es compliren les intencions que la Mesa General negociadora va acordar en el 2002 amb el suport exprés de UGT, CCOO I CSIF, on el compromís era el d'estendre i implantar mesures que reduïren la inestabilitat en l'ocupació pública abans que concloguera l'any 2005. Aquest acord contrasta totalment amb els acords del 7 d'octubre i del 23 de desembre del 2003 subscrits a nivell de País Valencià, que es conformen amb aconseguir que l'any 2007 la temporalitat en la Generalitat siga del 10%. Sense cap compromís de traure totes les vacants a oferta pública, ni de deixar de contractar nous interinajes - molt al contrari: han establit també la possibilitat de nomenar interins en direccions!

L'oposició frontal des de la CGT
En una empresa com la Generalitat Valenciana, de caràcter públic - encara que cada vegada menys -, complexa i estesa per les tres províncies, les seccions sindicals de CGT en les diferents Conselleries han acabat per constituir-se com una única secció sindical d'empresa, per a poder donar una resposta coordinada a tants problemes comuns. Un procés especialment decisiu va ser l'elaboració assembleària del programa electoral. En aquest programa destaca la ferma oposició als processos privatitzadors i a la perversió del treball públic. És molt interessant fer-li una ullada a l'informe que el Defensor del Poble va elaborar en el seu monogràfic del 2003 sobre polítiques de personal en les administracions públiques. Pràcticament la totalitat de recomanacions que es feien coincidien amb les elaborades per la secció sindical de CGT Generalitat:

• insistir en les ofertes d'ocupació públiques anuals;
• Insistir en l'aplicació efectiva dels principis d'igualtat, capacitat i mèrit en l'accés al treball públic;
• no consentir noves contractacions irregulars;
• estendre al personal interí garanties i drets que els eren negats: com el cobrament de triennis, la reserva del lloc en permisos i llicències tals com el de maternitat,...
• considerar excessiva una interinitat del 10%;

Però en la CGT de València hem anat més enllà, decidint combatre les privatitzacions des de l'equiparació de les condicions laborals dels que estan exercint servicis que corresponen a l'administració en contractes privades. Allà on hem aconseguit introduir-nos s'estan plantejant aquestes equiparacions: IVADIS, Centre Dona 24 Hores, META10, EULEN, TRAGSA, VAERSA,... Perquè si estes treballadores i treballadors cobren menys que els de Conselleria pel mateix treball On va a parar el que s'està pagant de més per eixos servicis? A la butxaca de l'empresari privatitzador, clar està. Aquesta reflexió és tan incòmoda que va suposar l'atac contra la nostra delegada Encarna Canet, de la Unió Temporal d'Empreses “Centre Dona 24 Hores", injustament acomiadada i tornada a admetre després de les concentracions de protesta que realitzarem la CGT. Darrere de la mesura repressiva es podien endevinar les mans tant dels empresaris adjudicataris com del llavors Conseller de Benestar Social, Rafael Blasco, el nom dels quals apareixia vinculat dia sí dia no a estes empreses privades. Recentment s'ha constituït al si de l'Àrea Pública de la CGT de València el Sector de les Empreses de Serveis Públics Privatitzats. Un model de treball que es presenta i debat ara mateix en el Ple de la Federació Estatal de Treballadors de l'Administració Pública (FETAP) d'aquest mes de maig, amb la intenció de fer-lo extensiu al Conjunt de la CGT.
Els resultats electorals en les eleccions sindicals del 2003 han suposat un problema en esta lluita. No és que fóra un retrocés amb pèrdua de vots, al contrari: CGT va obtindre un lleuger increment de vots; però va quedar eclipsat per un gran augment del cens de treballadors. Quasi quatre mil treballadors més! Principalment contractats interins. I també va influir l'increment de participació que va suposar l'aparició de la candidatura del personal interí IGEVA, que es va convertir de colp en la força més votada. No aconseguir la representativitat necessària per a formar part de la Mesa Negociadora de la Funció Pública suposa una limitació a l'hora d'enfrontar la rapinya del poder. Sobretot perquè no hi ha una alternativa semblant a la CGT en què complementar-se: les forces sindicals més representatives han arribat a un trist acord amb el Consell de Camps perquè seguisca contractant a qui vullguen i com vullguen. I les que no han firmat estos acords ho han fet en base a motius poc rellevants. Açò ens obliga a afinar amb més cuidat cada acció que mamprenguem, tant les judicials com les de presa del carrer.
Les accions Judicials les dirigim principalment a frenar en la mesura que es puga els processos privatitzadores i, com no, els despropòsits de la política de personal. La recent sentència del Tribuoal contenciós administratiu número 1 de València guanyada per CGT-PV contra la introducció de la gestió privada en la Ràdio Televisió Valenciana, seria un bon exemple del primer. El recurs contra les Relacions de Llocs de Treball publicades el 2003 que vam plantejar des de CGT-Generalitat Valenciana un altre exemple del segon. Igualment estem estudiant jurídicament l'aplicació dels acords citats abans, per a evitar que puguen eixir endavant accions que vulneren els principis bàsics de la Llei de la Funció Pública.
Però mentres les actuacions jurídiques segueixen el lent ritme dels tribunals, hem decidit presentar a la Mesa Negociadora les diferents propostes que van constituir el nostre programa electoral, perquè les faça seues si vol. Hem començat en el mes d'abril amb les propostes de recuperació salarial (clàusula de revisió salarial, pagues extra, augments salarials lineals, trienni únic,...) I de tant en tant, seguim ocupant el carrer. Últimament per a defendre la sanitat pública i el dret a una escola pública i laïca; encara que haurem d'esforçar-nos a fer comprendre a totes les treballadores i treballadors públics que cal exercir una oposició també des del propi lloc de treball. Hi ha moltes possibles actuacions; però totes passen per un primer acte d'adonar-se: un acte de pensament crític.

BENJAMÍ RENOVELL, CGT-Generalitat