1er de Maig 2005

Contra la seva competitivitat: Solidaritat!

Manifest i convocatòries de CGT-PV

dimarts 19 d'abril de 2005

Darrer afegit: dimecres 20 d'abril de 2005

Alacant: Manifestació, 11h30 des de les escales de l’Institut Jorge Juan fins al Paseito Ramiro on hi haurà dinar i una festa reivindicativa

València: Manifestació, partirà a les 12h des de la Pl. de Sant Agustí fins al Parterre. Al final de la mani gaudirem de beguda i de la lectura del manifest.

Castelló: Manifestació a Alcora, a les 11h des de la Pl. de l’Ajuntament. Al finalitzar dinar i entreteniment a l’ermita de Sant Vicent.

Vinaròs: Manifestació a les 11h30 des de la Pl. de l’Ajuntament.

Port de Sagunt: Manifestació a les 12h, Pl. 1er de Maig. Anirà la Secretaria General de CGT-PV, Emilia Moreno de la Vieja.

A Alcoi, Gandia i Múrcia també hi ha convocades manifestacions. Les dades estan encara per concretar.

Manifest: Gira el món i un any més ens trobem davant un altre 1r de Maig, la data que alguns denominen "festa del treball" encara que la gran majoria tinguem molt pocs motius per festejar l’evolució de les nostres condicions laborals. S’intenta oblidar així el motiu històric d’aquesta jornada reivindicativa, conseqüència de l’assassinat de treballadors anarcosindicalistes el 1856 per manifestar-se a Chicago per una jornada de 8 hores.

I és que ja son massa anys, dels quals quan en fem balanç cada primer de Maig, l’única cosa que podem constatar són les regressions en materia de drets laborals i socials que el neoliberalisme rampant, per mitjá dels seus instruments (Govern, patronal, "sindicats" amics) ens va imposant.

Es prou conegut que el capital solament té un lema: "Cal desmantellar l’estat del benestar i fer-ho com més aviat millor". Un estat del benestar al qual aquest país va arribar tard i se’ns va quedar a mig fer. El capitalisme necessita créixer, sempre créixer i no aturar-se mai. Els beneficis de les empreses han d’augmentar tots els anys i si no aconsegueixen un nou rècord en cada exercici, el món empresarial entra en crisi i amb ell tot el sistema. Mentre els beneficis de les primeres empreses del país van augmentar l’any passat entre el 30 i el 40%, s’han continuat eliminant els drets laborals, que solament els suposen traves en la seva voraç necessitat d’augmentar la producrivitat i de convertir aquests mateixos treballadors i treballadores en consumidors compulsius que comprin a preu d’or el que ells mateixos produeixen per salaris ridículs.

La flexibilització del "mercat" de treball i la conseqüent precarietat laboral, l’abaratiment de l’acomiadament, la deslocalització d’empreses, els accidents laborals, el prestamisme laboral de les ETT, les privatitzacions i subcontractacions... totes aquestes misèries que infecten el món laboral són conseqüència directa del neoliberalisme de la seva competitivitat a ultrança.

El recent Acord de Negociació Col.lectiva, signat entre patronals i sindicats amics, ve a ser un bon exemple del que s’ha dit. En ell s’acorda la "moderació salarial", que significarà una nova pèrdua de poder adquisitiu per als assalariats. I a canvi de qué? D’alguna cosa que no es complirá: l’estabilitat en l’ocupació. I d’alguna cosa que segur que sí: el manteniment del "status" de privilegi deis sindicats signants.

El següent cop de mà als nostres interessos vindrà, sens dubte, de la NOVA REFORMA LABORAL que aquests mateixos actors han comencat ja a negociar amb el Govern, i que sota el supósit objectiu de reduir la temporalitat atacará la contractació indefinida abaratint i facilitant l’acomiadament.

Per si això no fos suficient des de l’Europa dels capitalistes ens pretenen imposar dues noves directives regressives: la coneguda com a Bolkestein, que permetrá deslocalitzar drets laborals i plantilla sense necessitat de moure’s geogràficament; i una altra sobre temps de treball, que intenta augmentar la jornada màxima setmanal fins a les 64 hores.

Des de la CGT demanem, i veiem imprescindible, un canvi en aquesta situació. Els treballadors i les treballadores necessitem un sindicalisme reivindicatiu, que no serveixi de suport al capital per perpetuar les seves injustícies. Un sindicalisme amb coratge, que no hagi de defensar privilegis d’organització en les negociadons i l’única meta de les quals sigui recuperar per al treballador i la treballadora la veu, el crit de la seva dignitat enfront dels que han volgut arrabassar-li.

El model sindical de la CGT, en el qual les decisiom finals es prenen per decisió de les bases, ha de substituir les burocràcies sindicals i les "executives" formades per professionals del sindicalisme.

Des de la Confederació General del Treball, amb idees i impulsos renovats cada dia per la il.lusió dels i les nostres militants, i amb l’experiència d’una història que ens va fer ser decisius en moments difícils, creiem que ha arribat el moment que el model anarcosindicalista, el nostre model, ens retorni la iniciativa en la lluita diària per les nostres condicions de vida. En la societat i en el treball.