Dia Internacional contra la Violència de Gènere: Hòsties, quina violéncia! Quina creu ens ha caigut!

dimarts 21 de novembre de 2006

Darrer afegit: dimarts 21 de novembre de 2006

En aquest dia, 25 de novembre, dones de tots els països i pertanyents a diversos col•lectius volem recordar al món que la violència de gènere és, encara hui, una de les majors xacres que arrosseguen tot tipus de societats, siga quin siga el seu règim polític, la seua confessió, i els seus costums.

Diguem-ho clarament i contundentment, la violència contra les dones és una violació dels drets humans i les llibertats fonamentals i el major mecanisme de control que els distints poders han utilitzat al llarg de la història per a “posar-nos en el nostre lloc”, imposant a la dona una situació de subordinació respecte a l’home; és la persistència del funcionament patriarcal enquistat en la nostra societat i en els nostres costums.

Molts són els factors que mantenen la violència contra les dones, però alguns d’ells han tingut un pes específic en la història. Un pes que ha sigut determinant per a invisibilizar eixa violència, encobrint-la, justificant-la i donant-li un vernís moral que no té.

Un d’eixos poders de pes emana de “déu”. El menyspreu a les dones s’ha sustentat i argumentat des de les religions monoteistes, la misogínia de què fan gala totes elles, és la conseqüència lògica del menyspreu a la intel•ligència, al coneixement i a la llibertat. En la nostra cultura, on persisteix la dominació i la pugna pel poder d’una d’aquestes religions, les dones hem sabut bé el que és patir la ignorància i el menyspreu, la seua omnipresència i el seu discurs manipulador de consciències han sigut la “creu” de les dones.

Al llarg de segles i segles, la seua creu (el seu símbol), ha sigut la nostra “creu”. En nom d’ella i del seu déu, van llançar al costat fosc als sabers i a la cultura popular, lligats especialment amb el femení i de la que les dones eren les millors guardianes; les nostres avantpassades, sanadores, sàvies, que vivien en unió amb la naturalesa -per a utilitzar-la i preservar-la, no per a destruir-la- van passar a ser les bruixes velles, lletges i roïnes, que encarnaven al mal. Les coses no han canviat molt, per a la cúria vaticana les dones continuen encarnant el pitjor, el brut, i ens “cremen”, simbòlicament aquesta vegada, en les seues pastorals, i ho fan junt amb la nostra dignitat i els nostres drets com a persones i ciutadanes.

Per a les religions monoteistes, les dones no som persones sinó en relació al món del masculí. Només som mares, esposes, som sempre “les altres”. Les dones no tenen drets per si mateixes, sinó per mitjà d’ells. La nostra és la culpa, el “pecat”, així criden al coneixement, a la curiositat; al motor del canvi social. I és que la por mou als ignorants a la violència, i d’això sap molt l’Església.

L’Església Catòlica, representada a Espanya per la Conferència Episcopal, situa l’arrel de la violència masclista en els avanços dels drets de les dones, associen revolució sexual (alliberament sexual) i violència de gènere -l’última, per descomptat, conseqüència de la primera-. Els preocupa enormement el nostre “sexe”, però poc els preocupa que la seua política de no ús del preservatiu tinga greus conseqüències sobre la salut pública, particularment sobre el contagi de la SIDA que amenaça a milions de persones, especialment a les dones. La mateixa Església que compta amb una llarga llista de delictes sexuals a l’esquena, té la superba i l’atreviment de dir-nos com viure les nostres vides i la nostra sexualitat, de disculpar els agressors, a qui durant segles els han proporcionat la coartada perfecta, buscant “el mal” d’aquest món en quelcom tan bell, natural, i utòpic com la LLIBERTAT.

Però cada poder té els seus aliats, el mateix govern amb el qual es va aprovar una Llei Integral contra la Violència de Gènere, llei que va tindre l’encert d’assenyalar a l’educació com un element bàsic en la lluita contra la violència de gènere, ha obviat de forma lamentable la profunda relació que hi ha entre el paper que assigna la religió a les dones i les situacions de violència a què es veuen sotmeses cada dia, i ha mantingut la ingerència del dogma religiós en l’escola; la mateixa Església que no s’avergonyix de recordar a la dona que "en el fons i originari del seu ser, existixen per raó i en raó de l’home”, aprofitant el suport del govern, pretén inculcar eixe dogma en els nostres xiquets i xiquetes, també a través de l’escola pública, disfressat de valors universals i de “bona educació”.

El mateix govern, que va arreplegar la reivindicació feminista de comptar amb una Llei Integral (encara que ja va ser desdibuixant la seua idea original en la seua elaboració parlamentària i en la seua posterior posada en marxa, perdent força i efectivitat) ha deixat fora una reivindicació fonamental d’aquest moviment, l’aposta per una escola coeducativa, base d’una lluita eficaç contra la violència de gènere; és a dir, una educació que ens reconega lliures i iguals, una educació que només pot donar-se en el context d’una escola laica, una escola que garantisca que no es vulneren els drets de les dones.

No volem oblidar tampoc que la política de retall de prestacions socials, d’especulació amb les necessitats de vivenda, de tancament de fronteres, està apuntalant fortament la violència de gènere.

És urgent dir BASTA, ja és prou, no compartirem RES amb els que exerceixen el control i la violència contra les dones, tampoc amb aquells que permeten que s’exercisca la violència impunement, donant-los l’absolució. Són necessàries accions immediates per a parar eixa violència:

• evidenciant les escassetats d’una llei dotada d’insuficients recursos econòmics, que no és contra qualsevol classe de violència de gènere i que es basa fonamentalment en l’increment de les penes. • qüestionant les actituds obsoletes i els dogmes de fe, còmplices d’aquesta violència, que encoratgen i reforcen en les dones la submissió i la passivitat davant de les agressions.

Però també és necessària eixa carrera de fons que proporciona l’educació en la igualtat i el respecte a la llibertat, una educació que per la seua pròpia definició no pot admetre intrusismes de les religions que ens han fet portar una “creu” tan pesada a les dones, que ens domestiquen per al sacrifici, sempre sense sentit, i per a la falta d’autonomia i de decisió sobre els nostres cossos i les nostres vides.

Volem deixar arrere aquesta vall de llàgrimes…, que és el seu món, i construir un altre que siga propi, ple de rialles, sense creus que portar a l’esquena, un món sense violència de gènere.

Secretaria de la Dona de CGT 25 de Novembre 2006