Referèndum

El que mai s’ha dit del Tractat de Constitució Europea

divendres 18 de febrer de 2005

Darrer afegit: divendres 18 de febrer de 2005

El pròxim dia 20 de febrer del 2005 volen vendre’ns un paquet, i pretenen que el comprem sense obrir-lo, no vaja a ser que descobrim que, en realitat, ens volen donar gat per llebre. Han encarregat als loquillos, butragueños, gabilondos, delolmos, cruyfs, teresascampos i altres vips que acolorisquen l’embolcall, llegint passatges selectes del llibret blau. Boniques paraules de bijuteria fina que, a manera de cortina de fum, pretenen que passe desapercebut el contingut real i descarnat de l’anomenat “Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa”.

No obstant, han disposat que eixos personatges s’abstinguen de llegir altres articles, com els que proposen la militarització creixent (Art. I-41.3), dins dels “compromisos” en el marc de l’OTAN (Art. I-41.2 i .7), i, per tant, la submissió als Estats Units. Ni tampoc posen l’accent en la falta de llibertat dels pobles en l’exercici de la seua pròpia determinació, llengua i cultura, davant de l’absolut protagonisme de les estructures burocràtiques dels estats (Art. I-5), per no parlar del manteniment dels privilegis de les esglésies (Art. I-52), en detriment de la necessària laïcitat de la societat. Qui no diu tota la veritat, no diu la veritat. I seria bo que ens llegiren i ens explicaren, a més de les disposicions antidemocràtiques i militaristes ja al·ludides, la part que, per contingut i extensió, es convertix en el principal objectiu del Tractat: la Part III “De les polítiques i el funcionament de la Unió”, que ocupa quasi tres quartes parts de tot l’articulat (322 d’un total de 448 articles). Tot un autèntic programa neoliberal, sorprenentment detallat per a un text “constitucional”, i quasi impossible de reformar (es requerix “unanimitat” per a això, segons l’Art.IV-445). És en eixa Part III on queden reflectides les úniques llibertats que, de veritat, es garantixen en el Tractat: la llibertat de moviments de capitals (Art. III-156), i la llibertat de mercat (Art III-314), amb l’impediment d’ “aproximació” legal, per mitjà de llei marc europea, dels estats membres en matèria relativa “a les disposicions fiscals, a les disposicions relatives a la lliure circulació de les persones ni a les relatives als drets i interessos dels treballadors” (Art. III-172.2. Allí és també on es reitera el blindatge al Banc Central Europeu de qualsevol indici de control democràtic (Art. III-188, ja imposat des de l’Art. I-30), o on els drets socials queden condicionats a “la necessitat de mantindre la competitivitat de l’economia de la Unió” (Art. III-209). On queden, doncs, els drets i llibertats dels treballadors? L’article II-75 parla de “dret a treballar”, però no del “dret al treball”. Açò no sols és una diferència semàntica: és, sobretot, una usurpació política d’eixe dret. El dret al treball es considera el de la dignitat i estabilitat de l’únic patrimoni dels treballadors, el lloc de treball, i això és el que, en este Tractat, no sols no s’arreplega, sinó que es retalla. Eixe “dret a treballar” no va acompanyat de les condicions de dignitat per a exercir-lo, ni tampoc dels drets a percebre un salari just, prestacions per desocupació o pensions públiques suficients, ni altres serveis públics, que són eliminats o privatitzats. “Tot ciutadà de la Unió té llibertat per a buscar un ocupació, treballar, establir-se o prestar servicis en qualsevol Estat membre” (mateix article). És a dir, el dret al treball queda substituït per la “llibertat” per a buscar-nos la vida, amb els nostres drets reduïts a paper mullat. És en el mateix article II-75 on queda definida, a més, la discriminació dels treballadors immigrants “que estiguen autoritzats”: no li’ls garantixen els mateixos drets que a la resta, sinó “unes condicions laborals equivalents”. Res diu dels no autoritzats, que existixen i existiran a milions en la UE, a causa de l’empobriment sistemàtic dels seus països. Molt ens temem que l’Europa fortalesa, que es consagra amb este Tractat, es convertisca en l’Europa de l’ “apartheid”. Este model d’Europa tanca les portes als exclosos del món, inspira i imposa lleis carregades de xenofòbia i racisme, com la Llei d’Estrangeria espanyola, fomentant d’eixa manera la violació dels drets humans, l’exclusió social, la repressió i el rebuig cap als treballadors immigrants. El Tractat defén una “economia social de mercat altament competitiva” (Art. I-3.3), i “una mà d’obra qualificada, formada i adaptable (sic), així com uns mercats laborals capaços de reaccionar ràpidament a l’evolució de l’economia” (Art. III-203). Si a més, en matèria d’ocupació, “La llei o llei marc europea no inclourà cap harmonització de les disposicions legals i reglamentàries dels Estats membres” (Art. III-207, via lliure a les “deslocalitzacions”?), i tot això es fa “tenint en compte la diversitat de les pràctiques nacionals (per exemple, la discriminació laboral efectiva de les dones)... així com la necessitat de mantindre la competitivitat de l’economia de la Unió”... (Art. III-209). Quan parlen de “l’economia de la Unió”, a quina economia es referixen? A la seua o a la nostra? En què consistix eixa “adaptació”? La resposta a tot açò la trobem en un titular de premsa d’estos dies, un entre tants altres desgraciats exemples de l’actual estat de coses: “Deutsche Bank eleva els beneficis un 87% i anuncia altres 3.280 acomiadaments fora d’Alemanya” (El País, 4-2-05). Mentrestant, una altra notícia periodística actual fa prou llum sobre a qui beneficia esta “constitució”: “Les grans empreses recolzen la Constitució Europea.- Representants de grans empreses, com Telefónica, Ibèria, SCH, Endesa, Iberdrola, Unió FENOSA, NH Hotels, Fundació ONCE i Fiat, van llegir articles de la Constitució europea i van demanar el vot afirmatiu en el referèndum del pròxim 20 de Febrer, durant un acte organitzat per la Plataforma Cívica per Europa” (El País, 2-2-05) És casualitat tanta celeritat (tres dies abans de l’inici de campanya) i tanta unanimitat entre els grans empresaris? Així doncs, és aquest el model d’Europa que necessitem els treballadors? Devem, doncs, donar el nostre suport, el pròxim 20 de Febrer, al Tractat que el consagra? Decididament NO. En la nostra opinió, este Tractat, en la lògica dels anteriors, és el més potent mecanisme de sotmetiment legal i polític dels treballadors, per mitjà de l’anul·lació dels seus drets, dut a terme en la història recent d’Europa. Els treballadors som subjectes de la història, i no hem de resignar-nos a ser objecte d’explotació, com se nos condemna en este Tractat. En conseqüència, hem de rebutjar esta “constitució” que consagra els privilegis del capital, a costa dels drets laborals i socials de la població treballadora. En CGT Aspirem a fer realitat una altra Europa, possible i necessària, dotada amb una Carta de Drets Socials que s’elabore en un verdader procés de participació dels treballadors, de la ciutadania i dels pobles. El fer realitat eixa Europa, del futur que volem, passa per dir NO, el pròxim 20 de Febrer, i continuar dia a dia defenent els nostres drets i la nostra llibertat.

CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL CGT-PV