Informe sobre la privatització de serveis a la Universitat de València

dimecres 5 de juliol de 2006

Darrer afegit: dimecres 5 de juliol de 2006

1. Privatització de serveis a la Universitat de València.

2. Un cas concret. El Servei d’atenció telefònica.

3. Algunes conclusions.

1. PRIVATITZACIÓ DE SERVEIS A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA.

Al marge de la futura aplicació de les directives europees sobre privatitzacions de serveis en les administracions públiques, i més en concret la denominada directiva Bolkenstein, la Universitat de València, UVEG, com altres organismes i empreses públiques, porta molts anys aplicant polítiques privatitzadores sobre les activitats professionals necessàries o relacionades amb la tasca que desenvolupa.

Segons l’opinió dels equips directius de la Universitat, sota la direcció dels distints rectors, és externalitzable (concepte utilitzat per a definir qualsevol privatització) qualsevol activitat que no tinga res a veure directament amb el fi mateix de la principal funció universitària, que seria la docència.

Sota aquest criteri d’externalització de serveis es privatitzaren fa més d’una dècada totes les activitats professionals relacionades amb els sectors d’hostaleria, neteja, reprografia i arts gràfiques.

En els últims deu anys el mateix criteri ha dut a la privatització o la semiprivatització (una part de l’activitat s’exerceix internament i una altra és realitzada per empreses externes) de totes les activitats que tenen a veure amb les categories professionals definides en la llei de la funció pública valenciana com de naturalesa laboral. D’aquesta manera gran part de les activitats relacionades amb les categories professionals de manteniment de qualsevol tipus, jardineria, telefonia i atenció al públic (incloent Col•legis Majors) han continuat passant a mans de la gestió privada o estan en procés de fer-ho. De la mateixa manera, la intervenció de l’empresa privada es troba àmpliament estesa també en àrees de treball com la gestió i el manteniment informàtic, les categories professionals de les quals serien funcionarials.

El mateix ocórre amb els serveis complementaris a les activitats docents que presta la UVEG. En moltes d’aquestes estructures conviuen des de personal funcionari i càrrecs de lliure designació, vinculats a la universitat, fins a llocs de gestió i administració l’adscripció dels quals no ve reflectida en la relació de llocs de treball (RLT/RPT) d’aquesta empresa pública i, per tant, les seues condicions retributives i laborals escapen de la necessària revisió i negociació sindical. Exemples d’aquests casos trobaríem en l’ampli ventall de serveis que oferta la Fundació General, que van des d’una botiga-llibreria fins a activitats musicals o l’assessorament laboral. Igualment el Taller d’Audiovisuals de la nostra universitat encaixaria dins d’aquest últim model.

Aquest fenomen de semiprivatitzacions estaria molt associat al terme finançament lligat a objectius que s’estaria aplicant des de fa alguns anys en la gestió de determinats serveis susceptibles de ser productius. El concepte no és res nou i ja s’arreplegava en el denominat informe Bricall de l’any 2000 com a ferramenta necessària perquè les universitats foren competitives. És curiós com totes aquestes expressions, importades de la gestió privada, han anat sent incorporades de manera gradual en les universitats públiques com a sinònim d’excel•lència i millora en els serveis prestats.

Un altre cas curiós seria la creació d’un centre d’idiomes per part de la Universitat a manera d’acadèmia, però sense vinculació amb els estudis reglats de les distintes filologies. Els cursos impartits en l’esmentat centre són reconeguts internament per la UVEG, puntuant fins i tot en les seues proves selectives de personal. El mode de funcionament és com el de qualsevol centre privat, amb taxes de matrícula, facilitats de pagament, etc.

Però no sols les activitats no purament docents, acadèmiques o de suport administratiu estan sent privatitzades. Hi ha altres camps, en principi suposadament vedats a la intervenció privada, on també trobem aquest fenomen.

En els processos administratius de selecció de personal per a treballar en la UVEG intervé, en algunes de les fases dels procediments selectius, una fundació privada com la FSVO, curiosament participada per dos sindicats. Altres exemples, més directament relacionats amb la docència, els trobaríem en la intervenció d’empreses privades en les activitats docents de cursos i seminaris d’especialització docent o investigadora. Així mateix la fundació privada Adeit , vinculada jurídicament amb la UVEG, gestiona totes les activitats i cursos relacionats amb el difús món de la universitat i l’empresa. Aquesta fundació, com d’altres creades a l’empara de la Universitat de València, col•loca personal, les condicions laborals del qual no tenen res a veure amb les establides per al denominat món funcionarial, i quan no, s’aprofiten directament de les llacunes legislatives o de les necessitats laborals i formatives de col•lectius summament precaris pel que fa a drets laborals, com becaris, investigadors o el variat ventall que s’amaga darrere de la denominació de voluntariat.

Pel que fa al tema de la investigació, un altre dels pilars fonamentals de la vida universitària, l’assumpte tampoc difereix molt de la dinàmica general. De fet, recentment, s’acaba de negociar un programa especial d’estabilització per al personal d’investigació, conegut més col•loquialment com “Ramones y Cajales”, que suposa l’externalització d’aquests ja que la seua contractació no la realitzarà directament la UVEG. Aquesta solució, que, en principi, sembla un mal menor, en canvi, dista molt de l’esforç que altres universitats estan realitzant per incorporar en les seues plantilles a aquest col•lectiu, que dit siga de passada, seria referent de primer ordre en matèria d’investigació. Sense anar molt lluny la Universitat d’Alacant ha optat per aquesta segona via que garanteix una major estabilitat, mentre a la UVEG, algunes de les primeres persones afectades estan trobant serioses dificultats per a seguir amb la seua labor investigadora.

Finalment podríem concloure que la justificació per a l’externalització de serveis que empren els alts càrrecs directius i de gestió en la UVEG és, si més no, prou qüestionable perquè comprén, com hem ressenyat, moltes de les àrees professionals relacionades amb les activitats que s’exerceixen al si de la universitat. És més, en el recentment presentat Pla Estratègic una de les referències que apareixen parla per si mateixa: textualment podem llegir assignar al personal de la UVEG les activitats de major valor afegit, i estudiar les tasques que podrien desenvolupar-se per mitjà de la prestació de serveis.

2. UN CAS CONCRET. EL SERVEI D’ATENCIÓ TELEFÒNICA

Fa aproximadament dos anys, al voltant de 2004, s’inicia el procés d’externalització del servei d’atenció telefònica de la Universitat de València.

Fins a eixe moment aquesta activitat era desenvolupada per 21 telefonistes repartides pels distints centres i serveis universitaris en dos torns de treball, un de matí i un altre de vesprada. Es cobria d’igual manera tant la demanda d’atenció telefònica externa a la universitat com la interna entre persones (d’ara en avant usuàries) vinculades amb la UVEG.

Malgrat la important carència organitzativa d’aquest servei, que mai es va gestionar centralitzadament com una unitat administrativa (fins el punt que moltes de les seues treballadores es van elaborar els seus propis llistins telefònics o no van rebre en la seua vida laboral cap curs formatiu sobre la seua activitat), situació que, potser, va donar lloc a certes crítiques, aquest servei es podria catalogar de pròxim, eficaç, ràpid i amable. Indubtablement també podria ser millorable, encara que, pel que fa a la carència organitzativa abans esmentada, poc podien fer les pròpies treballadores (la capacitat organitzativa d’una empresa està reconeguda en l’Estatut dels Treballadors únicament a la part empresarial)

Amb aquests antecedents, la suposada millora del servei, al•ludida per l’empresa quan decideix transformar-lo, es recolzaria en una renovació tecnològica de les seues centraletes que vindria acompanyada de millors prestacions. Al Comité d’Empresa, representant negociador de les treballadores, no se li presentà cap informe tècnic que avalara aquesta transformació del servei i la reducció de personal que açò comportava. L’única justificació presentada era un estudi intern de dos pàgines amb els índexs de telefonades arreplegades en un període de poca activitat universitària (no eren mesos d’inici de curs o de matriculació per exemple) realitzat en algunes centraletes (al nostre parer, les de menor demanda) i només sobre el volum extern de telefonades realitzades. Amb açò es pretenia convéncer les treballadores i el Comité, que el servei es podia donar més eficaçment i amb molts menys recursos humans, donada la renovació tècnica i informàtica que s’anava a produir.

Finalment el servei quedà reduït a 5 telefonistes, en dos torns, per a donar cobertura a tot el servei d’atenció telefònica intern i extern. La resta de treballadores acabaren incorporades a una altra categoria professional o s’acolliren a processos de jubilació anticipada. Com a dada curiosa ressaltar que una de les treballadores vinculades durant molts anys amb aquest servei, després de la seua jubilació, rebia la medalla del mèrit al treball, en la seua major categoria, de mans de Jesús Caldera, titular del Ministeri de Treball.

Actualment ens trobem amb un servei híbrid compost per quatre treballadores internes (dos laborals fixes i dos laborals indefinides) més una treballadora d’una empresa externa realitzant el servei conjuntament. Indicar que aquesta última treballadora realitza el seu treball a partir de la primera jubilació produïda en el grup de cinc telefonistes després de la remodelació del servei. Destacar, així mateix, que després de la incorporació de l’empresa externa van ser acomiadades les dos treballadores que formaven part de la borsa de treball que posseïa la universitat per a cobrir baixes, botant-se fins i tot l’acord firmat amb el Comité d’Empresa que assegurava l’estabilitat de totes les afectades. A partir d’eixe moment la UVEG recorre a aquesta empresa externa per a cobrir qualsevol necessitat de contractació i les seues últimes declaracions sobre el tema incideixen en la privatització total del servei.

Entre les conclusions negatives que aquest procés ha suposat per a les treballadores, per al propi servei i en general per a les usuàries d’aquest es podrien destacar dues :

A. Des d’un punt de vista econòmic, tan utilitzat en aquests casos, el suposat estalvi que es produeix al reduir el servei queda prou qüestionat quan es quantifiquen realment tots els recursos utilitzats. No es quantifica, per exemple, la quantitat d’hores de treball que els ha suposat a les treballadores internes habilitar i millorar el sistema informàtic que es va comprar per a millorar el servei. Tampoc es quantifica la contractació de l’empresa de serveis externa. Així mateix tampoc està quantificat el temps d’espera que actualment existeix mentre la telefonada és atesa i que és superior ara al disposar de menys telefonistes, en concret 16 menys.

B. Igualment qüestionable seria el tema de la major eficàcia del servei. Continua sense existir, per exemple, una unitat que s’encarregue de gestionar els canvis produïts, que genere llistins telefònics interns, etc. I a més, a l’estar totalment centralitzat el servei en un edifici, actualment, no es poden resoldre moltes de les peticions o consultes que es realitzen. Aquesta despesa addicional de temps, i de diners, era més difícil que es produïra quan pràcticament tots els edificis comptaven amb un lloc d’atenció telefònica. Com aquests exemples, hi ha tota una sèrie de factors que no es tenen en compte al privatitzar qualsevol servei públic i d’ací la falta d’informes tècnics que puguen avalar molts d’aquests canvis.

Però per damunt de tots els valors quantificables, en major o menor mesura, hi ha tota una sèrie de perjuís més profunds i més nocius i que són molt negatius per a les relacions laborals. Per una banda destaca la por, que experimenten les persones afectades per aquests processos, a oposar-se als mateixos. En gran part aquesta reacció està molt condicionada, ja que els canvis no tenen una justificació lògica o racional que servesca per a entendre la seua causa i perquè es produeixen. Relacionada amb aquesta por apareix també una reacció d’impotència que s’apodera no sols de les treballadores afectades sinó també dels que suposadament representen els seus interessos. De fet, en l’exemple abans esmentat, la decisió final la van prendre les treballadores entre les diverses postures que defenien els sindicats representats en el Comité d’Empresa. Aquestes postures eren totalment contraposades entre elles, per la qual cosa, les treballadores van acabar acceptant la postura menys complicada per a elles, és a dir, acabar reconvertint-se en una altra categoria professional, front una altra més combativa que suposava un enfrontament directe amb l’empresa. Aquesta cessió es va viure com una derrota, com una obligació imposada, ja que la decisió de transformar el servei telefònic, i la decisió posterior de privatitzar, una vegada presa des de la part empresarial, no té negociació possible.

Existeix, així mateix, un altre factor que és la creació de distints tipus de treballadores, amb distints sous i condicions de treball, però realitzant el mateix servei i a més conjuntament, cosa que acaba sent una frontera de separació i enfrontament entre ambdós col•lectius. De fet és fàcil comprovar com entre les treballadores afectades arriben a desaparéixer totalment les vinculacions personals i com aquest clima laboral advers condiciona la seua activitat professional, i fins i tot, la seua salut.

3. ALGUNES CONCLUSIONS.

No descobrim res de nou si acabem aquest xicotet informe amb la conclusió que els processos de privatitzacions de serveis públics, o externalització, com agrada denominar-los als responsables polítics de la UVEG, acaben danyant la qualitat i l’eficàcia d’aquests ens administratius públics.

El cas del servei d’atenció telefònica, que ens ha servit d’exemple, mostra que no sols no es reforça l’activitat durant anys sinó que es deixa que es vaja deteriorant, o s’acaben utilitzant recursos públics per a solucionar anomalies creades des de la gestió privada, i el que és més greu, segons el nostre parer, és que s’estarien considerant com prescindibles, o siga privatitzables, activitats bàsiques de la gestió universitària com serien l’atenció als seus clients, com els denomina la terminologia neoliberal, o a la seua pròpia demanda de consulta interna.

Tampoc descobrim res de nou si afegim els perjuís que sobre les condicions de treball han de suportar les treballadores i treballadors de les empreses subcontractades. Amb la suma d’ambdós realitats, perjuí sobre els serveis públics i deteriorament de les condicions laborals, difícilment s’entén que aquests processos privatitzadors tinguen com a objectiu millorar el servei que s’ofereix a la ciutadania i guanyar en major qualitat i eficàcia.

Els beneficis d’aquestes operacions caldria buscar-los, per tant, en altres paràmetres més pròxims a l’augment de les possibilitats de negoci, i per tant de benefici, que obté el sector privat, que en major o menor mesura, acaba intervenint en les activitats del públic. Així mateix poden aparéixer una altra sèrie d’interessos directament vinculats a l’estreta relació que sorgeix entre les empreses adjudicatàries i els gestors polítics que les fomenten o els agents socials que les possibiliten.

València, maig de 2006

Secció Sindical de la C.G.T.- Universitat de València