Le estadístiques confirmen el desastre de les reformes laborals

Espanya continua estant al cap d’Europa en atur, precarietat i accidents de treball

dijous 3 de febrer de 2005

Darrer afegit: dijous 3 de febrer de 2005

Davant de la publicació de les dades de desocupació segons les quals altres 50.000 espanyols s’unixen als 2 milions de desocupats que solem mantindre des de fa massa temps, la CGT no pot deixar d’assenyalar dos coses molt importants respecte a aquestes dades. D’una banda destacar que les xifres reals de desocupació serien molt superiors si l’administració no corresponguera amb freqüència al “netejat” de les seues dades i si totes les persones sense treball estigueren correctament empadronades. En segon terme, volem recordar que entre el 89% de ciutadans que estan ocupats s’inclou a moltes persones que treballen en la més absoluta precarietat i amb unes condicions i salaris que, en absolut, es poden considerar dignes o ni tan sols “treballs”. Per tot això no deixa de preocupar-nos que els sindicats oficials s’encaboten a seguir amb la seua política de pactes, retalls i flexibilitat laboral, quan saben que això no crearà ni millorar l’ocupació; simplement servirà a les seues executives per a traure subvencions.

Quan es va reformar la legislació laboral espanyola, reduint les indemnitzacions per acomiadament de 45 dies per any treballat a 33 dies, es va dir per part de les organitzacions CC.OO. i UGT, firmants de la citada reforma al costat de PP i CEOE, que això es feia perquè els empresaris, al no caldre pagar indemnitzacions tan "elevades" deixarien d’acollir-se massivament als contractes eventuals i es passarien als indefinits. Hui eixa justificació ja no la poden mantindre ni els propis firmants, ja que la precarietat s’ha convertit en la companya inseparable de més de quatre milions de jóvens. Així, quan el total de l’ocupació temporal ja afecta a quasi el 50% de la població activa, en el cas dels jóvens eixa condició la patixen el 65%. A més estos tenen uns salaris un 48% més baixos que els que cobra el personal fix. Estes xifres d’eventualitat seran encara més escandaloses a mesura que siguen retirats del mercat de treball (mitjançant prejubilacions i altres acords) els majors de 45 anys, els quals són pràcticament fixos tots. Si ens limitàrem a valorar només els contractes que es firmen cada any des de 1998 voríem que el 92% dels mateixos són temporals.

Si a esta situació unim les apujades dels preus i els retalls de servicis socials com a sanitat o educació vorem que els treballadors en un futur molt pròxim ho tindran realment difícil. Atés que la vivenda és una de les necessitats fonamentals per a qualsevol jove que vullga emancipar-se dels seus pares, descobrir que les cases i pisos han apujat entre 1998 i 2004 un 92%, mentre en eixos mateixos sis anys les rendes familiars només han crescut un 29%, ens portaria a entendre per què els jóvens es van cada vegada a una edat més tardana de la llar paterna. En estos moments les famílies espanyoles ja estan dedicant a la vivenda entre un 48 i un 70% dels seus ingresses (depenent de quina comunitat autònoma es tracte), pel que eixa important càrrega econòmica retall dràsticament les possibilitats de disfrutar adequadament d’altres productes i serveis: alimentació, cultura, vestit, etc.

Gabinet de Premsa de CGT-PV