“L’estat d’emergència pel terrorisme en França serveix per a reprimir sense límits la lluita contra la reforma laboral”

Entrevista a Lirios Mayans Díaz, Professora d’espanyol en França, publicada en Notícia Confederal Juliol 2016.

Educada en un ambient fortament polititzat en el si d’una família de “classe mitjana” amb consciència de classe treballadora -els seus pares són metge i professora-, Lirios ha desenvolupat, al llarg dels seus quaranta anys, un agut i constructiu esperit crític que fa d’ella una lliurepensadora. Així, va començar a organitzar-se  en moviments socials molt jove. Finalment arriba a la CGT en l’any 1998, mentre estudiava periodisme. A partir de l’any 2000 es va fer càrrec del Gabinet de Premsa de CGT-PV fins que en 2002 decideix migrar a París. Allí, sense abandonar la militància llibertària, es matricula a la Sorbonne, s’especialitza en filologia espanyola i oposita, convertint-se en catedràtica i passant a treballar en diversos instituts i escoles superiors francesos. Entre 2010 i 2012 assumeix la responsabilitat de la Secretaria d’Internacional de la CNT-f. Actualment, viu a Rennes, capital de la Bretanya, on no sols ha sigut mare i continua donant classes en l’exigent ensenyament superior, sinò que ha començat de nou a estudiar. El tema del seu predoctorat? L’escriptor valencià Rafael Chirbes, demoledor novel·lista de la història recent espanyola. En aquesta entrevista, ens interessem per les causes i la marxa de la contestació a la Reforma laboral que ha aconseguit posar en escac el govern francés i convulsionar els, fins ara, plàcids i aparentment inexorables desmantellament de l’Estat de benestar i negociacions del TTIP.

Després d’aquests últims anys en els quals el malestar social i la regressió en drets a França eren patents i el Front Nacional de Marine Le Pen semblava canalitzar tot eixe descontentament, ha sigut una sorpresa l’esclat social contra la nova Llei del Treball?
Bé, no és exactament una sorpresa. A França existeix un substrat de mobilització social relativament actiu, que amb bastant regularitat i en funció de l’agenda política, és capaç d’organitzar-se per a eixir al carrer. Però aquesta base és, a escala de la societat francesa, minsa i, per açò, la seua capacitat de resposta és limitada.
Llavors, que una part de la societat es mobilitze contra la Llei del Treball no és sorprenent: ho és, no obstant açò, el fet que aquesta mobilització haja pres en diferents esferes socials i es mantinga des de fa ara quasi quatre bons mesos, a pesar que no és una mobilització massiva. D’altra banda, la lluita contra aquesta llei no fa més que reflectir un descontentament generalitzat, que existeix des de fa molt temps, i que ha començat a cobrar una forma de lluita que difereix de les mobilitzacions “tradicionals”, perquè sembla que no es tracta d’un fenomen puntual, sinó tal vegada l’inici, o més aviat la convergència de diferents lluites cap a un moviment que pot ser més durable.

Quin paper estan exercint els diferents sectors i organitzacions socials: precariat, estudiants, sindicats, Nuit Debout (15M francès), etc?
Els estudiants, de la universitat i dels instituts, van ser els primers a alertar-se pels efectes de la Llei El Khomri. Ells van ser els primers a eixir al carrer, quan la llei va començar a debatre’s en l’Assemblea Nacional, i a engegar l’ocupació nocturna de les places de les principals ciutats, és el que s’ha donat a anomenar Nuit Debout, on es tracta d’assajar la pràctica de la democràcia directa, com a resposta al descontentament generalitzat cap a la classe política.
Els treballadors precaris així com els intermitents de l’espectacle [es tracta d’un estatut que només existeix a França, crec, i que consisteix a garantir als treballadors del sector cultural l’accés a l’atur en els períodes en els quals no estan treballant davant el públic, per a permetre’ls el temps de creació necessari a la seua projecció artística] segueixen la mobilització també, i molts s’han unit o segueixen de prop Nuit Debout.
Els sindicats, per la seua banda, han seguit el moviment, però no han sigut els primers a mobilitzar-se. Entre els sindicats s’observa un nucli dur, conformat principalment per la CGT, FO i Sud, que són els que mantenen la base del moviment entre els treballadors sindicats. La CGT compta amb treballadors en el sector industrial i ferroviari, com Sud, són ells els que estan duent a terme les accions de bloqueig o d’atur tècnic la incidència del qual es pot considerar important, i que podria portar al govern a cedir, en cas de mantenir-se la mobilització en el temps. La CFDT i la CFTC per la seua banda, segueixen una trajectòria molt moderada, perquè entenen que la llei pot ser reformada.
De manera que, a pesar que hi ha una mobilització molt important, aquesta no és massiva.
També caldria preguntar-se sobre la capacitat que tenen aquests diferents actors socials per a posar-se d’acord i lluitar junts: i ací, desgraciadament, ens trobem amb un dels problemes recurrents de l’esquerra. En aquest sentit, moltes lluites s’han perdut ací en el passat (per exemple, el fracàs de 2010 contra la reforma de les pensions) perquè cadascú es tanca en una guerra improductiva i no s’aconsegueix convergir cap a un projecte comú.
Cal recordar, per cert, que açò es produeix en un context ja molt tibant, ja que França està en estat d’emergència des dels atemptats de novembre de 2015 i que, de moment, el govern no té la intenció de derogar tal mesura, tant menys quant que és a França on es jugava l’Eurocopa aquest mes de juny.
No sé si cal contemplar com atzaròs el vincle entre l’estat d’emergència i l’aplicació d’aquesta llei: el que és clar, és que al govern li ve de perles aplicar l’estat d’emergència no ja per a canalitzar les manifestacions, sinó clarament per a reprimir a pler i sense cap tipus de límits: amb tota lògica, la repressió policial no fa més que atiar el descontent i polaritzar posicions, a més d’instaurar un clima de violència que està resultant nefast, a molts nivells.

Virginia Mataix assenyalava, en un article publicat aquests dies, el següent: “La France és diferent, que per açò el poble està ben educat en el col·legi quant a l’adquisició de drets fonamentals i a com no deixar-se robar pels governants. L’esperit de Montesquieu i Robespierre de la Revolució Francesa romanen en la sang del poble francés”. Com a docent, en contacte continu amb la “comunitat educativa”, què opines d’açò? Com veus als espanyols en comparació?
Bé, em sembla que és una frase que fantasia amb certa idea històrica que es sol vehicular sobre França, però que resulta bastant ingènua i que revela un coneixement aproximatiu, per no dir erroni, de la realitat francesa.
En primer lloc, és insensat i fins a perillós afirmar que l’esperit de Robespierre, que va ser un dels instigadors del règim de terror després de la revolució francesa, roman en la sang del poble francés (que per cert no s’identifica per res amb la noció de “poble”). Tampoc cal oblidar que el concepte de República és diferent a França i a Espanya: la República és, ací, un règim eminentment conservador.
Quant a que els francesos coneixen els seus drets perquè li’ls han ensenyat en l’escola… Açò és molt qüestionable. Primer cal recordar que existeix una diferència entre el que cridem drets fonamentals, aquells que van ser reconeguts en la declaració de 1793 i en les seues successives reescriptures, i que cadascú pot conèixer, mal que bé, si ha seguit classes d’història, i tot l’aparat legal que conforma la Cinquena República i que és, com en qualsevol sistema parlamentari, extremadament complex. En aquest sentit, ací ocorre el mateix que a Espanya: i és que el coneixement de les lleis, per a la major part de la gent, resulta com a poc superficial.
Després cal recordar que l’escola francesa és l’escola de la República, i aquells que decideixen les lleis i els programes educatius són els governants, així que els governants no van a promulgar regles que els posen en perill, lògicament. L’escola és, des de Napoleó, un dels pilars de la República, i com a tal, és un mitjà en completa adequació amb el sistema del que emana, per no dir que és un mitjà de propaganda.
L’exemple més recent és l’aplicació de l’estat d’emergència: amb l’argument de la lluita contra el terrorisme, que és un argument que funciona molt bé perquè paralitza a la gent en la por a un atac imminent, ací s’està produint una retallada fenomenal dels nostres drets i de les nostres llibertats, fins al punt que ja no es tracta d’un estat de dret, sinó d’un estat policial. Excepte explicades excepcions, ningú es mobilitza contra açò. I els qui ho fan, estan patint una repressió molt forta. D’açò, òbviament, es parla molt poc.
No sé molt bé què dir sobre com veig als espanyols. Jo no veig, en tot cas, que els francesos s’organitzen ni més ni millor que els espanyols. La poca experiència de lluites socials que vaig tenir a Espanya em va deixar un record d’espontaneïtat, d’energia, de companyonia i de vehemència que falta ací. Jo sentia allí alguna cosa que no he sentit mai ací: i és que podíem canviar les coses, que estàvem tots junts lluitant per alguna cosa que tenia un sentit fort. Ací les lluites estan sempre matisades per un escepticisme crític que, sense deixar de ser necessari, condueix a voltes a la inacció o el desemparament. Des de fora, jo tinc la impressió de que ocorren coses més interessants a nivell polític a Espanya que a França, però potser sóc jo ara la que idealitza a Espanya…

El govern “socialista” d’Hollande i de Valls no és més que l’executor “democràtic” necessari per a aplicar les mesures de la Troica ja imposades a Grècia, Espanya, Itàlia o Portugal. Quins són el discurs i les accions que estan duent a terme front a l’oposició dels treballadors a les seues polítiques?
Bé, a grans trets jo diria que utilitzen dos grans arguments per a justificar una política econòmica i social ultraliberal: la crisi i l’amenaça terrorista. La crisi imposa, des d’Europa, una sèrie de mesures que França ha d’acatar si no vol veure’s a la vora de l’abisme, i açò passa, com a Espanya, per una política d’austeritat la principal conseqüència de la qual és la precarització de la vida, i que es manifesta en retallades molt importants en matèria social i, com ara, en l’aplicació de mesures amb les quals pretenen generar ocupació, independentment de les condicions de treball a les quals volen sotmetre als treballadors.
Quant a l’amenaça terrorista, bé, açò justifica l’engegada de l’estat d’emergència sense majors problemes, i amb l’aval d’un 60% de la població –és molt–. És cert que hi ha un perill real, açò no es pot obviar. Però el problema és que es produeix una banalització de la paraula “terrorista”, fins al punt que qualsevol acte que s’ix del marc puga ser titllat de terrorista, amb la persecució que açò implica. Ocorre a França, aquests últims temps, que casos que van ser jutjats de “vandalisme” (i àdhuc aquest terme oculta la raó política que existia darrere, reduint el fet a un mer atac violent) tornen a ser examinats, amb ànim de poder ser acusats de delicte de terrorisme: és una estratègia molt hàbil, per part del govern socialista, per a impedir l’organització de l’extrema esquerra.
L’argument del terrorisme i de la crisi comparteixen un mateix denominador: i és que s’imbriquen molt bé per a sostenir el clima de por. El govern els utilitza constantment per a espantar i enfront d’açò, els ciutadans se senten molt xicotets.
Respecte a les accions dutes a terme contra la Llei de Treball, s’observa per part del govern un discurs que per moments cobra un tint totalitari. Al principi, quan van començar els bloquejos de les refineries, el secretari d’Estat de transports, Alain Vidalies, va declarar que la situació no era en absolut problemàtica, quan en l’oest del país ja es començava a sentir la penúria de carburants.
Després, conforme la lluita ha anat consolidant-se, els discursos de Valls i d’Hollande manipulen clarament els termes per a donar-li la volta a la situació, dient per exemple que els treballadors que fan vaga són disbauxats irresponsables que segresten al país i que per la seua culpa el país està perdent moltíssims diners… O siga, que els culpables ara del malestar social són, segons el govern, els treballadors per no voler cooperar i rebel·lar-se contra una situació que els sembla injusta. Així, aquest govern manté una actitud paternalista que tendeix a excloure als “no polítics” del joc democràtic: suggereixen que la situació és tan complexa que només ells poden comprendre-la i, per tant, aportar solucions, perquè els ciutadans no saben, són incapaços i, per tant, irresponsables.

Com estan afectant les vagues en la vida del país i en les consciències dels ciutadans? Quins són a grans trets els diferents posicionaments polítics?
Com deia abans, el problema és que no és una lluita massiva. Hi ha un sector de la població que està molt conscienciat i resolt a continuar amb la mobilització, però és solament una part, bastant xicoteta, de la societat francesa. No cal oblidar que el percentatge de treballadors sindicats es situa a França a menys d’un 10%, la qual cosa és molt poc.
Les vagues no tenen major incidència en la vida de tots els dies: el ritme habitual es veu molt rares vegades modificat per la situació (per exemple trens que no circulen en dies puntuals, o falta de gasolina per al cotxe, o arribar tard al treball perquè hi ha un bloqueig en l’autopista), però la gent s’adapta i cerca solucions alternatives. Ara bé, és cert que excepte la gent clarament polititzada, el discurs que més es sent en el carrer és una espècie de queixa resignada: “els governants ho fan malament, els vaguistes ens impedeixen anar a treballar, ningú es posa d’acord, ningú negocia, què mal”… i ací es queda tot.

A Espanya el silenci mediàtic és significatiu: s’ha parlat més de les inundacions que de les vagues… Només la celebració de l’Eurocopa ha sigut el detonant que començara a informar-se sobre el conflicte i centrant-se en la violència. Què es pot aprendre d’aquesta lluita que no volen que sapiem?
Si es tracta d’un silenci mediàtic intencional, aquest es deu bàsicament al fet que els mitjans tracten de desviar l’atenció del gran públic dels problemes essencials com a tot arreu. Aquest fet, a més, mostra bé els vincles entre els mitjans de comunicació i els poders econòmic i polític, de manera que aquells han acabat per convertir-se en mera propaganda d’aquests.
Es diria que en tota Europa, per cenyir-nos a un espai que coneixem, s’estan produint dos fenòmens socials molt interessants, que són primer la presa de consciència que aquest sistema econòmic és altament nociu i després la posada en dubte de la democràcia representativa. Tots dos estan causalment vinculats, per descomptat, i es propaguen una mica pertot arreu, sobretot conforme experiències de combat o de resistència van manifestant no solament la seua legitimitat, sinó fins i tot el seu èxit.
A França, en aquest sentit, existeixen des de fa ja algunes dècades alguns moviments que han provat la seua capacitat de resistència, com per exemple les ZAD (acrònim de “Zone à Défendre”, zona que defensar) que, en nombroses ocasions, han aconseguit detenir projectes que posaven en perill l’ecosistema de certs regions (el cas més conegut actualment és el de l’aeroport de Notre-Dames-des-Landes). Es tracta de lluites que, malgrat haver posat en escac eixos projectes, els governs successius intenten minimitzar -tal vegada perquè intueixen en elles l’embrió d’un canvi enorme-.
A escala europea, l’estratègia de silenci sembla ser la mateixa.

Vols afegir alguna cosa més?
Jo diria que el veritablement preocupant és l’abast de l’estat d’emergència i les conseqüències que té la repressió policial en la societat.
Primer, cal escoltar el llenguatge bel·licista de Manuel Valls per a adonar-se d’açò. Fa uns dies, va declarar “la guerra contra el terrorisme va a ser llarga i uns altres innocents van a morir”. No és el llenguatge propi d’un socialdemòcrata, sinó el d’un tirà. Aquestes paraules afermen la por en la societat i justifiquen la política d’emergència. La gent, quan escolta tals discursos, té por i accepta sense inconvenients la presència de les forces de l’ordre en la seua vida quotidiana; el problema és que l’excepció, ara, es converteix en norma i la policia es beneficia d’una sèrie de drets que, en temps normal, li són restringits. [Bé, la situació és encara més complexa perquè en aquest moment les forces de l’ordre desenvolupen un discurs victimista bastant nociu –però potser m’aparte una mica del tema–.]
Que s’aplique la política repressiva per a prevenir el terrorisme és una cosa, ja qüestionable ontològicament però bo; que aquesta s’estenga per a reprimir qualsevol esclat social, és un problema. I açò és el que està ocorrent a França: que el terme “terrorista”, com ja he dit abans, s’utilitza ara com una espècie de paraigua que abriga a elements molt dispars.
Així, els atacs intencionals contra sucursals de bancs, o companyies d’assegurances o de telefonia, contra immobiliàries són considerats com a actes de caràcter “terrorista”, la qual cosa té tres conseqüències immediates: d’una banda, s’obvia totalment el missatge polític d’eixa violència i amb açò, s’enalteix automàticament la victimització dels afectats; per una altra, es reprimeix durament als seus actors. Aquesta repressió, que està sent molt dura perquè es vol exemplaritzant (per exemple, condemnar a joves, en judicis expeditius a imatge dels què s’apliquen a terroristes, a diversos mesos de presó fèrria per haver posat adhesius en la vitrina d’un restaurant el patró del qual és un reconegut homófobo), va a tenir, a termini, conseqüències desastroses i, crec, imprevisibles.

Libertad Montesinos

Equip Comunicació CGT-PV