Emilia Moreno: “Mujeres Libres, la utopia en la punta dels dits”

Article de la companya de Dones Lliures CGT, publicat en Notícia Confederal Juliol 2017.

Des de l’any passat són moltes les commemoracions i recordatoris del que va ser, sense dubte, una de les més importants etapes de la nostra història moderna; són moltes les grans gestes i els grans homes que pareixen ocupar cada minut, però tant fet èpic només serveix per ocultar a les que van ser en realitat protagonistes d’uns dies amb molta llum, apagada per 40… o 80 anys d’enorme obscuritat.
Perquè la història de veritat, la viscuda, va ser escrita per homes i dones que en el dia a dia varen aconseguir transformar la realitat, superant-la i assolint el que en rares ocasions fins el moment s’havia aconseguit: una Revolució Social en la que els nostres principis no sols eren aspiracions a assolir, sinó la pràctica de cada dia.
En aquest context es va crear i desenvolupar l’associació Mujeres Libres, i poques coses puc contar que no sàpiguen les dones que s’aguaiten a aquestes pàgines, ni els homes, que esperem que també ho facen; com que va començar per una revista que Lucía Sánchez Saornil y Mercedes Comaposada pensaren era una ferramenta interessant per formar i treure de l’opressió a les xicones que per eixos temps s’apropaven als ateneus a rebre les seues classes, a la qual es va sumar Amparo Poch i entre les tres van concebre el primer número de la revista Mujeres Libres en maig de 1936.
O que el xicotet grup format en Madrid es va unir a l’Agrupació cultural de Dones Anarquistes de Barcelona, que portava treballant des del 34, de caràcter més obrerista i que amb entusiasme s’incorporaren al projecte; o que arribaren a formar part de l’organització de 20.000 a 27.000 dones segons les fonts; que es publicaren fins 13 números de la revista i aconseguiren arribar a tot el territori controlat pel govern de la república.
També sabeu que foren pioneres en moltes propostes per alliberar a les dones del que elles anomenaven la triple opressió, de la ignorància, de ser dona i de la de ser de classe treballadora, i que va ser eixa avantguarda la que les va diferenciar, de la resta d’agrupacions de dones, meres corretges de transmissió dels seus partits o sindicats.
Impulsaren les lleis per regular l’avortament, centraren la vida en les cures, foren capaces de discernir quin era l’origen, l’arrel de la discriminació que tant oprimia les dones; i tot això sense oblidar que estaven enfrontant el feixisme, bé al contrari estant colze amb colze en la lluita; i sense deixar de costat la batalla del cada dia, foren capaces de generar una força transformadora que va penetrar en la ment i el cor de tantes i tantes dones.
Per això, en un moment de tant conflicte i retrocés com el que estem vivint, en el que la sensació de superficialitat de que les dones hem aconseguit la igualtat s’imposa a la realitat de que tal igualtat no és sinó un miratge del que sols s’aprofiten una minoria, prendre el seu record, recuperar les seues idees, i sobretot les seues ferramentes per buscar solucions que facen front a l’arrel dels problemes que se’ns plantegen, és imprescindible.
Elles, des del primer moment van saber que la solució venia per l’educació i la capacitació de les dones per ser autònomes, independents i que sols des d’eixa llibertat serien capaces d’aportar tota la solidaritat i el suport mutu que reivindica el moviment llibertari i que fa possible construir la revolució.
Des del primer moment lluitaren perquè les dones aprengueren puericultura, higiene, sí, però també una educació més generalista i les habilitats que els feren possible tenir una professió; però a més, i sobretot, la capacitat de pensar per elles mateixes i rebel·lar-se davant de l’opressió. Tota l’opressió: la de l’Estat i el patró, per suposat, però igualment la dels seus companys varons que educats en el més ranci patriarcat rere una jornada de lluita en la fàbrica o en el taller, reproduïen en les seues cases iguals opressions i sotmetiments a les seues dones, mares, germanes o companyes.
No és fàcil oblidar la carta que Lucía Sánchez Saornil va escriure a Dolores Ibarruri reivindicant el dret de les Mujeres Libres a la seua autonomia, trobant-se on fóra necessari, però sempre des de la capacitat de les dones anarquistes a autoorganitzar-se des d’elles mateixes, gestionar el seu treball i aportar allò que havien construït.
I encara que ara ens parega que l’educació és una etapa ja superada, si ens parem a pensar amb deteniment podem concloure que novament és el problema a abordar.
Perquè si els pensadors llibertaris i comunistes van ser conscients del poder que proporcionava l’educació del poble, els grans poders no ho van ser menys, i en una de tantes maniobres, donat que ja no podien parar el procés d’ensenyament que s’havia iniciat, optaren per controlar-lo i convertir-lo en un arma al seu favor.
Ara ningú pot ensenyar si no són els continguts aprovats en les lleis educatives; ningú pot eixir-se dels programes concertats i encaminats a anul·lar la capacitat de pensar de forma individual, i sols assumir com reals les directrius que ens adotzenen i fomenten la nostra submissió.
I ningú pot utilitzar altres texts que els oferits per les editorials oficials, controlades per grans corporacions obstinades en perpetuar un poder i un ordre preestablert: el del capitalisme patriarcal que tan bons resultats genera.
Llibres de text on les imatges traslladen una i altra vegada el poder de l’home, blanc, occidental i exempt de qualsevol variable que el faça diferent; llibres de text realitzats per un patriarcat que oculten sense cap dissimul els èxits assolits per les dones al llarg de la història, que omet sense pudor a les milers de dones que treballen en les fàbriques, enginyeres, músiques, escriptores, metgesses, esportistes i a les que en escassíssimes ocasions en les que les treuen és realitzant tasques domèstiques, evitant que siguen protagonistes; millor en grup, en un lloc secundari i baix la vigilància d’un home, que és el que mana.
I d’aquesta forma usurpen a les xiquetes els espills en els que posar les seues aspiracions, frustrant en moltes ocasions les ganes de desenvolupar activitats per les que tenen aptituds i vocacions, i reconduint-les a altres més “apropiades per al seu sexe” que porta amb si una gran càrrega a l’home en particular i a la societat patriarcal en general.
Alternatives a l’educació oficial, seguint la llarga tradició pedagògica llibertària, és la batalla que imagine que hagueren lliurat Mujeres Libres avui, i és la batalla que hem d’afrontar si volem construir eixe món en que capigam totes per igual: homes, dones, negres i blancs, coixes i cegos i, inclús religioses i àcrates.

Emilia Moreno

Dones Lliures CGT

Jornadas 80 Aniversario de la Federación “Mujeres Libres”