×

In Memoriam, Joan Peiró I Belis

In Memoriam, Joan Peiró I Belis

El compañero Joan Peiró i Belis, nació en Barcelona un 18 de febrero de 1887 y fue asesinado por el fascismo franquista, el 24 de julio de 1942, con 55 años, en el paredón de Paterna, de tan triste recuerdo para los miles de anarquistas y  antifascistas que allí murieron.

Joan, anarquista consecuente, tras su larga trayectoria en CNT, fue Secretario general de CNT en los periodos de 1922 a 1923, de 1927 a 1929, ocupó el cargo de ministro de industria, en la 2ª República, en el primer año del conflicto civil tras el golpe de estado faccioso, junto a Juan García Oliver, Federica Montesny y Juan López Sánchez,  en el gobierno de Largo Caballero.

Con ocho años comenzó a trabajar en una fábrica de vidrio barcelonesa y no aprendió a leer y escribir hasta los veintidós. Siguió trabajando en el sector del vidrio, y junto a otros compañeros fundó la Sociedad Cooperativa Cristalerías de Mataró, que nunca abandonaría. En 1907 se casó con Mercedes Olives Bonastre, obrera textil.

En los años veinte sufrió la represión desencadenada por el Estado y la patronal contra el movimiento obrero. Tan solo en 1920 sufrió dos atentados y fue detenido y encarcelado en Soria y Vitoria. Elegido secretario general de la CNT, en 1922, durante su gestión se celebró la Conferencia de Zaragoza, en la que se aprobó la salida de la organización de la Internacional Sindical Roja y su afiliación a la reconstituida Asociación Internacional de los Trabajadores  ( AIT), en esta misma conferencia Peiró defendió junto a Salvador Seguí, Ángel Pestaña y Viadiu la llamada «moción política», muy criticada por los sectores más ortodoxos de la organización. En 1930 firmó el manifiesto de «Inteligencia Republicana» por lo que recibió numerosas críticas internas que le llevaron a retirar su firma. Siguió defendiendo las federaciones de industria hasta que en el congreso de la CNT de 1931 en Madrid consiguió un apoyo masivo frente a las tesis faístas. En ese mismo congreso apoyó la ponencia sobre la «Posición de la CNT frente a las Cortes Constituyentes» en la que se defendía que la proclamación de la República podría suponer un avance para la clase trabajadora. Esta ponencia fue aprobada con algunas modificaciones a pesar de la oposición de los sectores faístas que veían en ella un apoyo a la maquinaria política burguesa.

El 5 de febrero de 1939 atravesó la frontera francesa, yendo a París, al objeto de representar a la CNT como vocal en la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), consistiendo su misión en sacar a los refugiados cenetistas de los campos de concentración franceses y facilitarles su traslado a Méjico.

Detenido cuando se dirigía a Narbona por los nazis, en enero de 1941, el ministerio de Asuntos Exteriores de la dictadura franquista solicitó su extradición, que se materializó en Irún el 19 de febrero de 1941. Encarcelado y torturado en Madrid, se le traslada a valencia en abril de 1941, con juicio sumarísimo y sentencia de muerte del 21 de julio de 1942, fue ejecutado tres días después junto a otros seis cenetistas en el campo de tiro de Paterna.

Es conocida su forma de afrontar la sentencia de muerte con la frase que compartió con su abogado: “Con mi muerte, me gano a mí mismo”.

Entre sus escritos, podemos destacar:

  • Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925)
  • Ideas sobre Sindicalismo y Anarquismo(1930)
  • Problemas del sindicalismo y el anarquismo (1930)
  • Peligro en la retaguardia (1936)
  • De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria, conferencia, 1937)
  • Problemas y cintarazos(1938)

Valgan estas sencillas y honestas lineas, para su recuerdo, memoria y recuperación de su figura, del compañero Peiró. 

Joan Pinyana

In Memoriam, Joan Peiró I Belis

El company Joan Peiró i Belis, va nàixer a Barcelona un 18 de febrer de 1887 i va ser assassinat pel feixisme franquista, el 24 de juliol de 1942, amb 55 anys, en la paredassa de Paterna, de tan trist record per als milers d’anarquistes i antifeixistes que allí van morir.

Joan, anarquista conseqüent, després de la seua llarga trajectòria en CNT, va ser Secretari general de CNT en els períodes de 1922 a 1923, de 1927 a 1929, va ocupar el càrrec de ministre d’indústria, en la 2a República, en el primer any del conflicte civil després del colp d’estat facciós, al costat de Juan García Oliver, Federica Montesny i Juan López Sánchez, en el govern de Largo Caballero.

Amb huit anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i escriure fins als vint-i-dos. Va continuar treballant en el sector del vidre, i al costat d’altres companys va fundar la Societat Cooperativa Cristalleries de Mataró, que mai abandonaria. En 1907 es va casar amb Mercedes Olives Bonastre, obrera tèxtil.

En els anys vint va patir la repressió desencadenada per l’Estat i la patronal contra el moviment obrer. Tan sols en 1920 va patir dos atemptats i va ser detingut i empresonat a Sòria i Vitòria. Elegit secretari general de la CNT, en 1922, durant la seua gestió es va celebrar la Conferència de Saragossa, en la qual es va aprovar l’eixida de l’organització de la Internacional Sindical Roja i la seua afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en aquesta mateixa conferència Peiró va defensar al costat de Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Viadiu l’anomenada «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l’organització. En 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» pel que va rebre nombroses crítiques internes que li van portar a retirar la seua signatura. Va continuar defensant les federacions d’indústria fins que en el congrés de la CNT de 1931 a Madrid va aconseguir un suport massiu enfront de les tesis faistes. En aqueix mateix congrés va donar suport a la ponència sobre la «Posició de la CNT enfront de les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència va ser aprovada amb algunes modificacions malgrat l’oposició dels sectors faistes que veien en ella un suport a la maquinària política burgesa.

El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, anant a París, a fi de representar a la CNT com a vocal en la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE), consistint la seua missió a traure als refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-los el seu trasllat a Mèxic.

Detingut quan es dirigia a Narbona pels nazis, el gener de 1941, el ministeri d’Afers exteriors de la dictadura franquista va sol·licitar la seua extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer de 1941. Empresonat i torturat a Madrid, se li trasllada a València l’abril de 1941, amb judici sumaríssim i sentència de mort del 21 de juliol de 1942, va ser executat tres dies després al costat d’altres sis cenetistes en el camp de tir de Paterna.

És coneguda la seua manera d’afrontar la sentència de mort amb la frase que va compartir amb el seu advocat: “Amb la meua mort, em guanye a mi mateix”.

Entre els seus escrits, podem destacar:

  • Trajectòria de la Confederació Nacional del Treball (1925)
  • Idees sobre Sindicalisme i Anarquisme (1930)
  • Problemes del sindicalisme i l’anarquisme (1930)
  • Perill en la rereguarda (1936)
  • De la fàbrica de vidre de Mataró al Ministeri d’Indústria, conferència, 1937)
  • Problemes i cintarazos (1938)

Valguen aquestes senzilles i honestes línies, per al seu record, memòria i recuperació de la seua figura, del company Peiró.

Joan Pinyana

Comparteix