NEGAR, ATACAR I INVERTIR ELS ROLS DE VÍCTIMA I AGRESSOR
Opinió
“Violacions de poder, ceguesa adaptativa i teoria del trauma per traïció”. Amb aquest títol, Jennifer Freyd publicà a la fi dels anys noranta l’article en el qual es va esmentar per primera vegada l’acrònim DARVO (de l’anglès Deny, Attack, and reveure’s Victim and Offender). El seu significat és senzill: negar els fets, atacar a qui els denuncia i invertir els papers per a presentar-se com la víctima. Es tracta d’una estratègia freqüent en contextos d’abús de poder i, de forma molt visible, en les cruels dinàmiques patriarcals. Fa a penes uns dies, quatre agents infiltrats van recórrer a aquesta lògica. Emparant-se en la Llei de Protecció de Dades, van denunciar al mitjà de comunicació cooperatiu en català Directa.cat i van exigir la retirada d’informació relacionada amb les recerques periodístiques sobre infiltracions policials. Amb això, situaven els seus interessos particulars per sobre de la llibertat de premsa.
Certament, fa dècades que es documenten infiltracions policials en moviments socials, però no ha estat fins ara quan ha resultat tan evident la seva presència en aquests espais – gràcies al treball periodístic – i el caràcter denigrant i vergonyós d’aquestes pràctiques. Al cap i a la fi, els moviments socials són aquests grups formats per persones que busquen una situació millor no sols per a si mateixes, sinó també per al conjunt de la societat; persones dissidents de la doxa, entesa com el conjunt de creences i opinions dominants que s’accepten com a evidents i naturals sense ser sotmeses a examen crític. Doncs bé, és precisament en aquests moviments on s’infiltra la policia.
Podria pensar-se que la infiltració policial solo es justifica quan existeixen indicis clars d’activitat delictiva. Però no. Resulta que des de fa dècades s’infiltren en moviments antiglobalització, col·lectius ecologistes, organitzacions pel dret a l’habitatge i fins i tot associacions veïnals. On està l’evidència de criminalitat? On està el grup terrorista? La majoria d’aquestes persones desitgen una societat més equilibrada; una societat en la qual el mos que t’emportes a la boca no s’ennuegui en ser conscient de les necessitats del teu proïsme, una societat en la qual dormir sota un sostre no s’hagi convertit en un privilegi quan treballar ja no basta per a garantir-lo.
Han estat nombrosos els casos destapats per periodistes. No deixa de ser paradoxal: la policia, que hauria de perseguir conductes com la falsedat documental, les violacions o la recopilació indeguda de dades personals, sembla incapaç d’investigar-se a si mateixa. El que hem conegut és que agents policials s’han infiltrat utilitzant identitats falses, mantenint relacions íntimes durant anys amb persones que desconeixien qui eren realment i recopilant dades personals de ciutadans per a operacions la necessitat i la proporcionalitat de les quals continuen sense ser clares. La pregunta és: quants delictes s’han evitat? Quants criminals s’han descobert? I, sobretot, per què es denuncia als qui conserven l’ètica periodística i treuen aquests fets a la llum? Buscar la veritat, informar i actuar amb independència enfront dels poders establerts no sols hauria de ser una obligació dels periodistes; constitueix, de fet, la base del seu codi deontològic, la llibertat d’expressió i el dret a la veritat. Principis que bé podrien inspirar també l’actuació de qualsevol institució pública, inclosa la policia.
DARVO policial: no es justifica la infiltració, es denuncia a qui la qüestiona i s’inverteixen els papers. Ara les víctimes són ells; els qui denuncien passen a ser els denunciats sota l’argument de la “protecció de dades”.
Sabem que el mitjà denunciat es va preocupar per protegir els rostres i les identitats completes dels agents. Sabem també que aquesta denúncia difícilment arribarà més lluny que per a llançar un advertiment als qui decideixin organitzar-se, compartir experiències, problemes o reflexions amb altres persones; als qui entenen que és més el que ens uneix que “els” que ens separen. I sabem, a més, que aquestes infiltracions sembren la desconfiança i la ruptura, perquè, per molt que un infiltrat aconsegueixi “integrar-se” durant anys en els moviments socials, mai formarà part d’allò que pretén vigilar: el nostre món.
Des del respecte i amb tot el suport als mitjans de comunicació lliures i compromesos amb l’ètica periodística, especialment a la Directa.
Raquel Gallego ChicoComunicació CGT País Valencià i Murcia
[CAST]
Opinión
NEGAR, ATACAR E INVERTIR LOS ROLES DE VÍCTIMA Y AGRESOR
“Violaciones de poder, ceguera adaptativa y teoría del trauma por traición”. Con este título, Jennifer Freyd publicó a finales de los años noventa el artículo en el que se mencionó por primera vez el acrónimo DARVO (del inglés Deny, Attack, and Reverse Victim and Offender). Su significado es sencillo: negar los hechos, atacar a quien los denuncia e invertir los papeles para presentarse como la víctima. Se trata de una estrategia frecuente en contextos de abuso de poder y, de forma muy visible, en las crueles dinámicas patriarcales. Hace apenas unos días, cuatro agentes infiltrados recurrieron a esta lógica. Amparándose en la Ley de Protección de Datos, denunciaron al medio de comunicación cooperativo en catalán Directa.cat y exigieron la retirada de información relacionada con las investigaciones periodísticas sobre infiltraciones policiales. Con ello, situaban sus intereses particulares por encima de la libertad de prensa.
Ciertamente, hace décadas que se documentan infiltraciones policiales en movimientos sociales, pero no ha sido hasta ahora cuando ha resultado tan evidente su presencia en estos espacios – gracias al trabajo periodístico – y el carácter denigrante y vergonzoso de estas prácticas. Al fin y al cabo, los movimientos sociales son esos grupos formados por personas que buscan una situación mejor no solo para sí mismas, sino también para el conjunto de la sociedad; personas disidentes de la doxa, entendida como el conjunto de creencias y opiniones dominantes que se aceptan como evidentes y naturales sin ser sometidas a examen crítico. Pues bien, es precisamente en esos movimientos donde se infiltra la policía.
Podría pensarse que la infiltración policial solo se justifica cuando existen indicios claros de actividad delictiva. Pero no. Resulta que desde hace décadas se infiltran en movimientos antiglobalización, colectivos ecologistas, organizaciones por el derecho a la vivienda e incluso asociaciones vecinales. ¿Dónde está la evidencia de criminalidad? ¿Dónde está el grupo terrorista? La mayoría de estas personas desean una sociedad más equilibrada; una sociedad en la que el bocado que te llevas a la boca no se atragante al ser consciente de las necesidades de tu prójimo, una sociedad en la que dormir bajo un techo no se haya convertido en un privilegio cuando trabajar ya no basta para garantizarlo.
Han sido numerosos los casos destapados por periodistas. No deja de ser paradójico: la policía, que debería perseguir conductas como la falsedad documental, las violaciones o la recopilación indebida de datos personales, parece incapaz de investigarse a sí misma. Lo que hemos conocido es que agentes policiales se han infiltrado utilizando identidades falsas, manteniendo relaciones íntimas durante años con personas que desconocían quiénes eran realmente y recopilando datos personales de ciudadanos para operaciones cuya necesidad y proporcionalidad continúan sin estar claras. La pregunta es: ¿cuántos delitos se han evitado? ¿Cuántos criminales se han descubierto? Y, sobre todo, ¿por qué se denuncia a quienes conservan la ética periodística y sacan estos hechos a la luz? Buscar la verdad, informar y actuar con independencia frente a los poderes establecidos no solo debería ser una obligación de los periodistas; constituye, de hecho, la base de su código deontológico, la libertad de expresión y el derecho a la verdad. Principios que bien podrían inspirar también la actuación de cualquier institución pública, incluida la policía.
DARVO policial: no se justifica la infiltración, se denuncia a quien la cuestiona y se invierten los papeles. Ahora las víctimas son ellos; quienes denuncian pasan a ser los denunciados bajo el argumento de la “protección de datos”.
Sabemos que el medio denunciado se preocupó por proteger los rostros y las identidades completas de los agentes. Sabemos también que esta denuncia difícilmente llegará más lejos que para lanzar una advertencia a quienes decidan organizarse, compartir experiencias, problemas o reflexiones con otras personas; a quienes entienden que es más lo que nos une que “los” que nos separan. Y sabemos, además, que estas infiltraciones siembran la desconfianza y la ruptura, porque, por mucho que un infiltrado logre “integrarse” durante años en los movimientos sociales, nunca formará parte de aquello que pretende vigilar: nuestro mundo.
Desde el respeto y con todo el apoyo a los medios de comunicación libres y comprometidos con la ética periodística, especialmente a La Directa.
Raquel Gallego Chico Comunicación CGT País Valencià y Murcia.


Publicar comentario